En català: Sorpreses de Catalunya

new-language-quote

Pared de la escuela de idiomas en Barcelona

Bon dia, fills de puta! Ja he anunciat que torno a apuntar-me a classes de català, per tercera vegada. (Fa anys que ho intento, però succeïen coses més interessants, com per ejemple estudiar flamenc, divorciar-me, o ficar un llapis ben afilat en el meu ull.) Donçs molt bé; aviam! Aquí comparteixo, pels quatre gats que s’interessen, una nova escriptura en català — deures de la classe, siguem sincers — però quan em semblen mínimament interessants, els publicaré aquí. Apreciaria la vostra ajuda, defensors de la terra — correccions, suggeriments, o qualsevol consello per parlar/escriure millor. Moltes gràcies en antelació. Bon profit!

Quan vaig arribar a Catalunya en 2004, em van sorprendre diversos costums típics d’aqui. Per ejemple, el costum de saludar y acomidar-se en llocs públics. En el meu país d’origen, la gent no fa això. De fet, si tu ho fessis, et mirarien amb una mica de por, com a dir, “No ens coneixem. Per què aquesta deconeguda ens està parlant?” Llavors, la primera vegada que ho vaig veure, em semblava molt bonic. Es un costum que m’agrada molt, igual a preguntar “Quin és l’últim?” quan es fa cua.

Es parla molt sobre la salutació dels dos petons. Però una altra cosa que que em vaig xocar era el disminuït espai personal comparat amb la meva cultura original d’origen. A una norteamericana, li sembla que la gent de Barcelona camina molt a prop de tu pel carrer. A més, entre t’apropes, no s’aparten, encara que et veuen venir.

Als

 Estats Units, almenys a las grans ciutats, quan vegem a una altra persona caminant des de l’oposada adreça directament cap a nosaltres — ocupant el nostre “carril” (i sí: encara que estem caminant, veiem la vorera com una sèrie de carrils) — ens apartem del seu camí de seguida. Poden estar a 20 metres de nosaltres, però ens apartem en veure’ns, perquè volem protegir el nostre espai personal. Donçs la manera catalana de caminar, en els Estats Units, sería vist com a una provocació.

I no sóc la única persona del meu país que va reaccionar així. El meu amic novaiorquès, que fa dos anys va arribar a viure aquí, també ha sentit les mateixes manies respecte al espai personal. Un mes després d’arribar, em va dir, “M’agrada molt viure a Barcelona, però la gent es molt agresiva pel carrer.”

“Qué dius?” li vaig preguntar. “La gent de Barcelona pot ser moltes cosas, però agresiva no és una d’ellas.”

“Perquè quan surto al carrer, no es lleven del meu camí. Segueixen rectes fins que gairebé xoquen amb mi.”

Llavors, em vaig posar a riure. “Però no veus ara quin és el agresiu? No se t’ha ocorregut que potser som nosaltres els que tenen el problema, i que a ells no els importen tant protegir el seu espai?”

De sobte, ell es va posar a riure també. “Ostres, és veritat. Sóc jo el fotut!”

M’encanten aquells moments de lucidesa, en què la cultura del teu nou país actua com un mirall davant de la teva cara, que t’ensenya clarament les peculiaritats del teu caràcter que mai has estat conscient. Per aixo, quan véns a viure a una altra terra, acabas aprenent tant sobre tu com el teu nou país.